Cap a la mitja tarda d’un especial i assolellat dia de primavera de fa ja uns anys, a la petita esglèsia del segle XVIII construïda pels seus avantpassats que, aquell dia, estava decorada amb les mateixes flors amb què estava fet el seu ram i ambientada amb exquisida música clàssica reproduïda per uns amics del seu futur marit; ella, la filla gran de la meva millor amiga de la infancia que feia més de deu anys que no veia –ja que es va haver d’exiliar a l’Argentina– , esperava allà, dreta, davant de tots els convidats, perfectament vestida i envoltada d’un halo de tranquilitat, que el seu promés, un jove arquitecte francés de renom i de bona familia amb qui havia estat sortint durant nou anys abans de decidir-se a donar aquest gran pas, digués si.
Dúnia
No hay comentarios:
Publicar un comentario